Relat seleccionat al IV Concurs de Narracions Curtes Josep Soler i Palet/ 2013
La floreta Pep Cortès
Si ella hagués estat una dona feliç en aquell moment, quan es van conèixer, ni tan sols s’hauria fixat en ell. Seriós, ben vestit, amb un suau perfum que deixava rere seu un rastre d’home segur, ferm, forjat amb materials nobles. Un home curosament pentinat, distingit i culte –ella en deia: refinat–, amb un petit bigotet que li donava un aire de vividor, com de tornada, quan ella tot just emprenia les seves primeres passes en el món de les confidències i els prejudicis, de les relacions socials, del què-serà i el jo-què-sé, de l’aparença i la competitivitat, del complex món dels adults.
Fins aleshores els nois que havia conegut, els seus primers amors, no havien estat més que companys de jocs i de rialles, de descobertes i renúncies, d’esclats fugissers, somnis lleugers i desenganys volàtils. Ella, la Mariona, era una floreta, curosament engalanada, cofoia i desitjable, i ho sabia. Un munt de pardalets l’havien assetjada; pardalets o colibrís agosarats, impacients, que libaven els seus nèctars sense aturar-se a olorar-ne les tendres fragàncies.
De sobte, el seu món, que uns anys abans es reduïa al pati del col·legi, i que ara no anava més enllà dels entorns de la fàbrica, s’eixamplava amb nous horitzons plens de somnis i fantasies. Va passar dels petons d’amagat, a corre-cuita, en la foscor d’un carreró estret i a les palpentes, amb marrecs de la seva edat, a capvespres rutilants i matinades d’embriaguesa amb un home de veritat, saberut i experimentat, deu anys més gran que ella. De pugnar per dur la veu cantant, amb el fins-aquí-i-prou, i el de-aquí-no-et-passis, a contemplar el món a través dels ulls d’algú altre. Perceptiva i vivaç, fascinada com Alícia al País de les Meravelles, intentava arrapar-se a la seva única esperança, estimar i ser estimada amb bogeria, l’amor de la seva vida, el seu home refinat i el jo-seré-teva-per-sempre, conscient que les fronteres entre el sempre i el mai són límits fantasiosos dels que no en podem esdevenir esclaus i cal deixar enrere.
Va conèixer el Ton un divendres plujós, en sortir de la fàbrica. Un vespre de núvols esqueixats i tamborinades violentes. La sirena havia anunciat la fi de la jornada laboral. Un dia llarg i dur, fent les feines més ingrates, a les ordres d’una encarregada de magatzem dèspota i ben poc agraciada, que li suscitava una aspra barreja de sensacions contradictòries, en el servei d’empaquetatge. Emancipar-se té això. Si no vols passar-te la vida a la fàbrica, entre telers sorollosos i fent olor de filots i d’olis de greixar, d’aprenent del no-res per no arribar mai enlloc, et calen diners, somnis i una mica de sort.
Després de barallar-se amb mig món i d’enviar a dida l’encarregada i unes quantes companyes, per una baralla banal que no recordava ni com s’havia iniciat, sortia aquella tarda plujosa al carrer feta una fura. Que se’n vagin a pastar fang, ella i totes aquestes llepaculs, pensava, mentre la ràbia i una densa cortina d’aigua li enterbolien la mirada. Travessava el carrer amb llargues gambades, cobrint-se de la pluja amb l’abric que sostenia per damunt del cap amb les dues mans. Va trepitjar un toll profund en el mateix moment que un cotxe li engaltava els dos focus de llum a la cara; breus instants d’inducció electritzant, d’esglai i feredat que gairebé li van fer regurgitar l’ànima per la boca. Van frenar en sec, ella i el cotxe. L’un per intentar esquivar-la. Ella, caient estrepitosament al mig del bassal. El conductor va sortir esperitat del vehicle que va quedar mig travessat, per intentar ajudar-la, mentre la llum esfereïdora d’un llampec il·luminava l’escena.
–Ho sento! Ho sento molt. T’has fet mal?
–Merda! Merda! –cridava ella, totalment xopa, amb l’abric estès al bassal rere seu–. No ho sé! No ho sé! Vatua deuxes! Mira com estic! –i alhora canviava la ràbia per un lleuger plany, aferrada al coll del seu agressor, o salvador, que l’ajudava a aixecar-se.
El Ton la va fer entrar al cotxe i va recollir l’abric del mig del toll. Va donar la volta i es va asseure al seient del conductor.
–Com estàs? Et fa mal res?
–Em sembla que no –es palpava els genolls i es duia les mans al cap–. T’estic deixant el cotxe com una cort de porcs.
–No et preocupis...
–Ei! Sortim d’aquí, sisplau –l’interrompia ella, girant el cos, els ulls fits en la porta de la fàbrica. No s’hi veia ningú. Ningú que pogués fer el tafaner.
–Treballes a la fàbrica tèxtil? –mentre arrencava el cotxe.
La Mariona assentia amb el cap, neguitosa, mirant enrere.
–On vols que et porti? –continuava ell.
–Ui! No sé. Pots deixar-me a la cantonada. Estic bé.
Ell es va negar a deixar-la allà mateix.
–Passarem un moment pel dispensari. Que et facin un cop d’ull, per si de cas...
–No fotis. Ja t’he dit que estic bé!
–Els cops poden sortir al cap d’una estona i estàs molt xopa. Vaja, feta un cromo –la seva sortida els va fer riure alhora, mentre es miraven l’un a l’altre. Tots dos anaven prou molls, però ella, a més, regalimava fang.
La Mariona se l’anava mirant de reüll. Era un home prou interessant, amb trets facials durs, una mica xuclat de galtes i d’ulls foscos, sota unes celles espesses, tot ell molt lluny de l’aspecte immadur que oferien els nois que normalment l’envoltaven. Un home així ha d’estar casat, segur. Si pogués li arrancaria aquest bigotet ridícul, però la resta, està prou bé, per sucar-hi pa... Només de pensar-hi, envermellia. També la seva seriositat i el seu silenci li causaven una profunda impressió. El Pol, el Napi i tota aquella penya d’amics seus, ara estarien fotent-se’n, fent-li bromes, pessigant-la o emprenyant sense parar. Són uns galifardeus, uns trepes...
En Ton va fer un gir a la dreta, enfilant el Passeig del Pont Vell.
–Ei! Para. On em portes? Casa meva és...
–Tranquil·la. No et preocupis. Així no pots presentar-se a casa. S’endurien un ensurt de mort. Escolta –aturava el cotxe davant de l’Hotel de la Vila–. Puja un moment amb mi, t’arregles una mica i després et porto a casa.
La Mariona es quedà perplexa per uns instants. Més d’una vegada havia pensat en situacions semblants, rumiant com evitar-les, com defensar-se i repel·lir una agressió. Però, aquell home, seriós i atractiu li inspirava confiança. Al seu costat se sentia cohibida, confusa, i alhora il·lusionada. De fet, potser era ell qui s’hauria de preocupar per defensar-se d’ella.
El Ton s’havia avançat, amb l’abric de la Mariona, regalimant, penjat del seu braç i va donar les claus del cotxe al conserge de l’hotel, elegantment uniformat, que baixava les escales al seu encontre. Ella va dubtar uns segons i el va seguir, mai abans havia tingut l’oportunitat d’entrar en un hotel d’aquella categoria.
En acostar-se al tauler l’encarregat de recepció els va entregar la clau de la habitació, saludant afablement al Ton. Es van dirigir a l’ascensor. Tercer pis, habitació tres-cents tres. El Ton va obrir la porta i va encendre els llums d’una habitació espaiosa, amb un gran finestral i elegantment moblada. Va penjar l’abric en una cadira, que va acostar a un radiador i li va assenyalar a la Mariona la porta de la esquerra.
–Trobaràs tovalloles i un barnús blanc rere la porta. Qualsevol cosa que necessitis m’ho dius.
–Osti!, no sé...
–Puc demanar que ens pugin alguna cosa per menjar o beure, potser millor alguna cosa calenta per refer-nos...
Durant el cap de setmana sencer no es van bellugar d’aquella habitació. Del que va passar entre aquelles quatre parets, engalanades de blaus tènues, de cossos adelerats i de ments assedegades, en podríem omplir un munt de fulls curull de subtileses, o deixar-ho amb quatre detalls, per no envair terrenys que la intimitat s’escarrassa a protegir amb molta cura i, alhora, per no trencar l’encís del lliure albir de la imaginació, amb que cadascú pot revestir escenes entranyables pigmentant-les amb les pròpies experiències o amb anhels inconfessables.
Qui va seduir a qui, o qui es va deixar seduir mentre amb subtilesa seduïa, ni ells mateixos no ho tenen clar. Llargues estones de silencis i de paraules pronunciades sense presses, de tendresa, de repòs i calidesa, de mirades i complicitats. Per la Mariona, un nou món que s’obria davant seu amb paratges fins aquell moment inabastables. Per ell, una treva, un incís o bé l’encuny de nous afanys, un farell ancorat a batent de la mar brava, que obria davant seu nous horitzons.
L’home distingit, al tercer dia, després de la tercera nit, li va regalar unes flors i, amb el bigotet rasurat, es va acomiadar de la Mariona, per emprendre el viatge de retorn a casa, a la seva Ègara natal, que ara li semblava menys grisa però massa llunyana, amb el cos amarat de sensacions i un somni reflectit en el somrís de la seva cara il·luminada.
La va deixar, el dilluns al matí, a trenc d’albada, a l’entrada de la fàbrica, amb la roba neta i arranjada, i les galtes rosades. Lluent i radiant, esplèndida, com una rosa.
