1er. Premi del III Concurs de Narracions Curtes Josep Soler i Palet / 2012

Pel camí de la font           Pep Cortès

Els vaig veure d’aquí estant –em deia amb veu feixuga, cada frase pronunciada asprament, a poc a poc, com qui deixa en cada mot un tros del cos i de la pròpia ànima–. Just allà, sota aquells dos arbres. Ell recolzat al tronc del roure gran, que els feia ombra. La cama esquerra estirada, tocant a terra, la dreta doblegada pel genoll a frec de l’entrecuix d’aquella mala peça, la molt bagassa!
Jo no els espiava pas. No cregui. Passejava pel camí de la font, no per res, no..., tan sols per fer temps. Ja sap, passar l’estona mentre esperava que ell tornés dels camps, del pomerar de la Feixa Xica de Can Moragues, d’on érem els masovers. Aquells dies el meu Tonet n’esporgava  els fruiters i esponjava els conreus.
Jo prou que tenia la feina enllestida. La casa, en ordre. Les habitacions, ventilades. Aquell dia havia fet neteja general. Havia escombrat totes les estances, de dalt i de baix. Havia tret la pols al menjador, endreçat els fermalls de la llar de foc i preparat l’escudella i les viandes. Havia fet una lleugera fregada al terra i els perols de la cuina, bé, com cada dia. Però també havia estat fent la bugada. Sí, havia canviat, rentat i emmidonat els llençols del nostre llit, perquè era dissabte, i ja sap que els homes molts dissabtes a la nit..., doncs... Sí, jo estava sempre a punt, per tot el que li calgués, vull dir, lo normal, eh? Res de coses estranyes, que jo sóc molt meva per aquestes coses, és clar. Dirà vostè: com s’ha de ser. Però això ara no ve al cas, no. El que volia dir-li és que jo estava molt cansada, tot el dia feinejant per casa, i volia airejar-me una estona abans de què enfosquís. Per això vaig sortir a passejar, res, només una mica, camí enllà, pel caminoi de la font. Sí, això em sembla que ja li he dit, oi?
Va ser en arribar aquí, entre aquests matolls, que vaig sentir unes veus. No la del meu Tonet, no, ell prou que devia parlar-li amb veu melosa. Vés  a saber! La veu que sentia era la d’ella, la de la Rosita, la seva veu escandalosa i les seves rialles desvergonyides, recolzada al roure petit mentre li anava donant copets al braç i al pit al meu Tonet. I vinga a parlar i a riure. Bellugava els malucs com si s’hi espolsés les mosques. La molt marrana! No, no feien pas res, res de..., ja m’entén, encara no. No els hi vaig donar temps. Plena de ràbia vaig cridar tan fort com vaig poder:  Tonet! Que fas, beneit! Vinga! Tira cap a casa!
I me’n vaig anar corrent, però no cap al mas, no, vaig tirar del dret cap a la rectoria per parlar amb mossèn Quimet, no sé, per confessar-me, perquè només de veure’ls em sentia bruta.
I el mossèn que em deia:
–Però, Maria, que no ho veus que no pot ser? La Rosita, pobreta, és molt innocent, la beneitona. Si és una criatura! I el teu Tonet és molt bon home, noble i recte, i molt treballador; un bon jan; i no t’ho faria mai una cosa d’aquestes. Vés a parlar amb ell, dona. Veuràs com tot plegat té alguna explicació.
I aleshores va entrar la Rosita a la rectoria, vull dir, reia i saltironava com sempre, mentre li deia:
–Mossèn, miri. Miri que m’ha donat el Tonet per a Vostè, un cistell ple d’enciams, tomates i cebes. I una coliflor!
Coliflor, cul-i-merda!, vaig pensar jo. I, sense dir-los res més, vaig marxar cap al mas pel caminet de la font, i vaig baixar fins on hi ha el roure gran i el roure petit, per buscar... Jo què sé? Potser no res. Estava molt trasbalsada. Jo no era jo. És de comprendre, oi? Prou que ho vaig veure aleshores. Els dos arbres estan prou distants perquè, ells dos recolzats un en cada arbre, el genoll del meu Tonet no arribés a..., però jo els veia des d’aquí dalt, de costat, així, veu?, al biaix, i bé ho semblava. I ella és tan desvergonyida! Vés a saber, si jo no els hagués vist i no els hagués cridat l’atenció, vés a saber què hagués acabat passant.
I sap? Quan vaig arribar al mas, ja era fosc, i la porta era oberta, però el Tonet no hi era. Havia marxat amb el carro i la mula, quatre peces de roba, algunes eines, unes flassades i bona part dels diners que teníem estalviats, guardats al celler dins d’una olla. I ja no l’he vist mai més.

I aleshores es va tapar els ulls amb les mans i, potser per evitar que la veiés plorar, va prendre d’una revolada la bossa de queviures que jo havia deixat als peus dels matolls, i se’n va anar corrent, de forma precipitada, pel camí de la font al mas, sense ni tan sols acomiadar-se.
Semblava una fura vella, fent petits saltironets, esbojarrada. Als seus seixanta anys seguia grimpant pels marges amb el mateix aire desballestat que quan en tenia quaranta, quan jo vaig fugir del mas. Més bruta i malgirbada, això sí. Les cametes com dues secallones, que deixava entreveure entre els seus vells, llardosos i estripats parracs. Els pòmuls enfonsats, sota uns ulls encongits, ocults per les grenyes d’uns cabells ronyosos que gairebé li ocultaven tota la cara. Tota ella bruta i nafrada, com un animaló desemparat perdut pels racons més recòndits d’aquestes angostes contrades.
Des d’aleshores, puntualment, cada divendres de final de mes, a l’hora de ponent, m’apropo a aquest redós amb una bossa de queviures, quatre fruites, verdures, algun paquet d’arròs o de llenties, una penca de cansalada, algunes peces de peix sec  i algunes robes. I ella, puntualment, cada divendres de final de mes, a l’hora de ponent, s’apropa a aquest indret, silenciosa i poruga, donant petits tombs fins fer-se la trobadissa, amb mostres d’esglai, atemorida. Aleshores s’apropa amb el cap cot i s’arrauleix poruga com una bestiola esquerpa i assetjada, remugant:
–No em faci mal, senyor, no em faci mal. Sóc la mestressa del Mas Tonet.
I m’explica, invariablement, sempre, la seva trista història, fins que amb un gest furtiu, després d’algun moviment abstret, ensarronant-me, enxampa la bossa de queviures i fuig corrents pel camí de la font al mas, pel caminoi que, des de ja fa un munt d’anys, la canalla del poble coneix com el “Camí de la bruixa del mas de Can Tonet”.