Fer camí, avant, conscients a cada passa
del traçat que fressem i les petjades
que uns altres rere nostre seguiran,
i adesiara aturar-nos, respirant
profundament, per abeurar els silencis
que nien pacientment al nostre entorn,
per oir serenament la veu del cor,
perquè la ment condicionada no controli
els nostres pensaments ni els nostres actes,
cercant dins nostre la pau cobejada
que mai podrem trobar a l’exterior.
Ara és ahir, ara és demà, ara és l’instant
en que escric i en que llegeixes aquest poema,
ara és l’instant de fer camí, avant,
ara és l’instant de viure i d’estimar,
de sentir i de sentir-nos plenament
lliures i oberts, per a poder apreciar
el dolç regust de les petites coses
que omplen de pau i joia el nostre cor,
sabent que ni la mort ens podrà prendre
aquest moment tan bell que ara vivim,
i ens fa sentir-nos bé, i ens fa somriure.
