Fer camí, avant, però no per fer-ne via,
sinó per a gaudir a pleret
de cada instant, de cada passa,
fer camí tan lentament com hom diria
que no és coronar el cim la nostra fita,
sinó més aviat assaborir
l’ombra i la llum, i les olors,
cada còdol i la pols, i l’herba humida,
i sentir viva la pell, i el sol acaronant-la.
Fer camí a pleret, sentir-nos lliures,
i viure cada instant per si mateix
com si no n’hi hagués cap altre,
com qui parla amb veu molt baixa
o com qui escolta, les veus dels arbres,
els sons del bosc i les remors
del vent i les muntanyes,
o bé el fruir de l’aigua en el rierol,
i el gai vol dels ocells, i potser el cant
d’un grill o una cigala.
Fer camí, sentir-se viu i respirar
sentors, colors i sons, i alhora així
de nou intensament poder estimar,
sense esperar a bescanvi res més
que el gaudi del moment que ens és donat.
Fer camí per ser qui volem ser,
un poble, un país, un nou espai,
digne i obert on cadascú
faci sentir la seva veu,
i on cada veu sigui el ressò
de tots els altres,
un nou camí per a tu, per a mi, per a tots,
un nou camí per l’esperança.
