1a Part.Naixença

La vida m’ha tractat sempre prou bé.

Em van parir un trenta de setembre,
pas d’equador del  segle vint, talment
com qui és fruit d’una nit de disbauxa
o bé un excés de cava o de raïm
en el cap d’any de mil nou-cents cinquanta.

Dels nou mesos viscuts en la flonjor
del ventre de la mare no en sé res,
fruit dels plaers de l’amor, vull creure jo,
el meu cos prengué forma en les entranyes
de la mare, a pleret, bé, com tothom,
de tot això amb els nens no se’n parlava,
i ara ben poc en sé, jo no he estat mare
ni la memòria em dóna per res més.

Vaig obrir els ulls, per retre el primer plor,
a la casa dels avis, al Passeig
Compte d’Egara, al centre de Terrassa,
els pares del meu pare, val a dir
avis paterns, que ens van fer un lloc per jaure,
-ja se sap, pares joves pa per moldre i
poca crosta, com qui en vol dir pa tou-,
on vaig passar els primers tres anys de vida,
entre mobles sumptuosos, amb escales
de marbre, i retaules d’algun sant,
làmpades de cristalls, sales daurades,
amb la dida i la mare i les minyones,
i un jardinet amb retocs modernistes,
amb testos d’aspidistres i floretes,
un palo-sanctus i alguna prunera,
i al bell mig, coronant la filigrana,
la figura d’un nan amb barretina
convertit adesiara en sortidor,
on l’avi feia ballar l’ou per Pasqua,
per acréixer la joia dels seus nets.  

Dels tres nens de la mare –i del pare-
jo sóc l’únic que va néixer a casa,
deu ser que algú, potser jo, tenia pressa
per treure el nas a aquest jou terrenal.
Ara, si tornar enrere fos possible,
m’estaria quietet prenent la fresca,
clapant o escrivint potser algun poema
surant entremig dels líquids amniòtics,
amb la flegma i la flonjor del sorral.
Els meus germans van néixer a l’hospital.

Fins els tres anys tampoc puc explicar-ne
res més que el que he sentit  o del que he vist
en les fotos dels àlbums de família,
festes, dies de platja, i baboiades,
que tan sovint es solen retratar.